El Valencia CF va meréixer més que l'empat davant l'Atlètic de Madrid (2-2)

Un gran Valencia CF va meréixer més premi que l'empat davant l'Atletico de Madrid (2-2), en una gran trobada dels de Mestalla, especialment en una sensacional segona meitat en la qual van ser molt superiors, en la qual van atropellar al seu rival, que per moments va estar KO, i en la qual van crear múltiples ocasions per a marcar. El punt fa gust de poc pels grans mereixements del conjunt blanc-i-negre, qui va lluitar al màxim fins al final per a guanyar.

L'inici del xoc va ser molt tàctic amb dos equips amb plantejaments molt clars sobre la gespa. La importància dels punts obligava a no cometre errors i això és el que tenien molt clar els jugadors. En una acció aïllada, un rebuig de Gabriel Paulista a tret de Correu va caure als peus de Marcos Llorente, qui no va tindre problemes per a batre a Jaume Doménech. Era el 0-1 al quart d'hora i tocava remar una altra vegada contracorrent.

Com era lògic el sistema defensiu atlètic va passar a ‘Alerta 2’ i els jugadors es van col·locar en la seua parcel·la sense major problema per darrere de la pilota per a no deixar a penes espais per a la creació del futbol el Valencia CF. Els de Celades ho intentava per banda, Ferran per la dreta i Gayá per l'esquerra tractaven d'obrir un forrellat amb molts cadenats.

La il·lusió i l'ambició local es va anar plasmant amb el pas dels minuts que només van tindre color blanc-i-negre. No arribaven ocasions clares, però la saga colchonera començava a treballar de valent davant el devessall valencianista. En un servei de cantonada d'estratègia al segon pal Maxi Gómez va baixar la pilota amb el pit, el va posar en l'àrea i Gabriel Paulista, de cap, aconseguia el merescut empat en el marcador. Vaja golàs del brasiler que s'estrenava com a artiller en el conjunt de Mestalla.

Eixe empat va electrificar i va sacsejar encara més els il·lusionats cors dels jugadors valencianistes, els qui es van llançar per la victòria amb l'afició bolcada. Mestalla era una festa i eixa unió amb la plantilla es transmetia en la gespa. En el minut 73, i en un ambient senzillament únic, Ferran va tornar exercir de sastre i li va fer un vestit al seu defensor, li la va posar a Gameiro i el francés, amb tot a favor, va enviar alt amb Oblak ja batut. Quina pena d'acció caigui qui caigui qualitat del canterano en els seus regatejos, que estava donant un màster, i pel desmarcatge del gal que degué acabar en gol.

El Valencia CF se sentia còmode en eixa pressió a l'àrea d'un Atlètic que es conformava amb l'empat. Ferran era un ganivet i només faltava encertar algun dels seus regals a l'àrea. En el sospir final, Gayà va provar la seguretat de Oblak, qui va enviar a córner una sabatada del lateral que estava quallant un autèntic partidazo. I una altra vegada el de Pedreguer va tindre la victòria, però el seu entroncament va eixir ajustat, a centímetres del pal atlètic. Si hi havia un equip que mereixia guanyar, este era el Valencia CF. Al final, no es va moure el marcador malgrat que els de Celades van fer el possible i impossible per guanyar. Ara a pensar ja en la Champions i en el Atalanta.